L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SEGLE XXI?

L’educació física ha patit molts canvis des dels seus inicis fruit dels constants canvis que ha patit la nostre societat. Començant per a ser una assignatura molt militaritzada i reproductora d’activitats poc gratificants, passant a ser una activitat curricular on s’hi treballen tot tipus de continguts, des de les capacitats físiques, passant per l’expressió corporal o els esports, sembla ser, adaptada als nous temps.

Però realment l’educació física compleix el seu objectiu principal?

Actualment ens trobem que un dels grans problemes de les societats modernes és l’absència d’activitat física, o el que és el mateix, el sedentarisme i les conseqüències que aquest té sobre la salut (obesitat, problemes cardiovasculars...).

Se sap que a Espanya el percentatge de ciutadans sedentaris és molt alt, segons Moscoso (2009:59) la major part dels ciutadans espanyols tenen un estil de vida sedentari (sis de cada deu). Segura i Virgili (2010:210) ens indiquen que mentre dura el període escolar obligatori, la pràctica d’activitat física és generalitzada (70% de la població) i que quan finalitza aquesta etapa obligatòria, disminueix el nivell de pràctica regular d’aquesta.

Queda clar doncs, que l’adolescència és una etapa decisiva en l’adquisició i consolidació d’aquests estils de vida saludables (Gil et al. 2012:115; Nuvila, Ruiz i García, 2003:14; Torre, Cárdenas i Girela, 1997:128) i el context escolar pot arribar a ser la principal plataforma per a desenvolupar programes per a la millora dels hàbits de la salut dels escolars. Segons la OMS (2010:9), és necessari instaurar mesures de promoció d’estils de vida actius i saludables.

Partint d’aquests fets ja referenciats, queda clar que l’educació física té una responsabilitat molt gran alhora de reeducar els adolescents en un estil de vida actiu i saludable al llarg de la seva vida.

Però l’escola no és la única responsable. Que es troben els adolescents a l’exterior? Com és la cultura esportiva i activa del nostre país?

Una de les raons d’aquesta situació d’abandonament la trobem en el model de l’esport escolar predominant, el model competitiu. Aquest model és el més realitzat per els joves i adolescents del país, però a mesura que passen els anys la motivació per aquest afany competitiu decreix. Segons Garcia Ferrando (1997), entre la població espanyola, només el 4%, senyalen com a motiu per a realitzar esport el gust per la competició.

El caràcter unidimensional de l’activitat competitiva, victòria i/o rendiment, pot explicar, en part, les decepcions mostrades per els joves en quant a no satisfer les seves expectatives.

Fugint d’aquest esport tant competitiu, veiem que en els últims anys l’esport ha adquirit una nova dimensió. Una activitat física a la recerca de satisfacció personal, autosuperació i reptes personals. En aquest sentit les activitats de temps lliure han adquirit una gran importància i han aconseguit atraure un gran nombre de persones que fins aleshores no es veien atrets per l’activitat física. Ulrich Beck, en la seva obra La Sociedad del riego global” no hi ha autorealització sense proesa individual. L’autosuperació ha transcendit l’esport professional i s’ha convertit en una font privilegiada de relats personals. Personatges com en Kilian Jornet, Josef Agram amb el seu projecte “where is the límit” o programes de televisió com el Mur o el Cim de TV3 han fet incentivar encara més aquest tipus de pràctiques.

Gilles Lipovetsky, en La felicidad paradògica, afegeix que una societat orientada a la perfecció mai aconseguirà la satisfacció, ja que sempre s’ha de superar, sempre pot millorar. Per tant, el benestar i la satisfacció personal que prometen els reptes personals porten cap a una recerca que mai acaba, plena de frustracions en el cas de no assolir-ho i problemes de salut derivats de l’estrès que genera la pressió del rendiment. En aquest punt, ens trobem en els mateixos inconvenients que duia la competició.

Per tant doncs, davant l’èxit que estan tenint les activitats físiques en el nostre temps lliure, l’alternativa seria plantejar-nos l’esport i el lleure a parts iguals. L’esport sense la promesa del rendiment. Aquell esport desenfadat, informal o amistós, que es practica a qualsevol lloc, sense reglamentacions, sense planificació, sense competició, sense registre ni puntuacions, sense reptes, sense metes ni assoliments, que també es dona en la nostra societat i que compleix altres funcions socials per al sentit de la vida, com el descans i la recuperació, la diversió o el compartir una bona estona amb els amics. Perquè el que volem és una societat activa i saludable, el rendiment ja el busquem a la feina i en el nostre dia a dia.

Les TIC a l'aula d'Educació Física

Cada cop són més els recursos digitals que es poden utilitzar a l’aula, per tant, no podem desaprofitar aquestes oportunitats per formar els alumnes en l’era digital. Formar els alumnes cap a una correcte utilització d’aquestes eines els ajudarà a desenvolupar-se millor en aquest sector i a poder ordenar una mica aquesta abundant informació que els envolta.

Les classes d’educació física són un lloc idoni per a treballar-les. Mitjançant aplicacions mòbils com “Playground, Endomondo o Strava” els alumnes poden enregistrar la seva activitat en forma de passos, córrer, pulsacions... molt útils per treballar condició física. Al final de les sessions els alumnes poden fer una captura de pantalla de l’aplicació i enviar-la via whattsapp al grup classe. Els arxius d’aquest grup es podran descarregar i anar al drive de la professora.

Per poder veure una progressió en els aprenentatges de les habilitats més analítiques com pot ser l’atletisme o la gimnàstica, els alumnes poden enregistrar vídeos amb el seu dispositiu mòbil i enllaçar-ho a una presentació “Slideshare”. Els mòbils poden ser una eina molt útil i potent per a l’enregistrament i edició de vídeos.

Una altre eina molt útil per treballar les activitats al medi natural amb els alumnes és l’aplicació “Instamaps”. A través d’ella podem crear el nostre propi recorregut i mapa. Un cop realitzat podem traslladar aquest mapa en paper o al GPS a través del track creat en l’aplicatiu.

Per avaluar els coneixements més teòrics de l’assignatura sortirem dels exàmens més tradicionals i els realitzarem amb l’aplicació “Kahoo.it”. Aquesta eina virtual ens permet avaluar els coneixements d’una forma més creativa i dinàmica.

Les avaluacions i coavaluacions grupals es faran a través del “Google Drive”

També durant la unitat de programació es crearà un # on cada alumne penjarà a “Twitter o Instagram” aquelles activitats actives i saludables que realitzi al seu dia a dia.

Finalment, per els professors també existeix una aplicació molt útil que ens permetrà enregistrar aquell 10% d’actitud a vegades tant difícil d’avaluar. “Classdojo” ens permet seguir individualment a cada alumne i al conjunt de la classe a través d’una sèrie d’indicadors positius i negatius, per obtenir una qualificació al final del procés.

Les TIC al centre de secundària

El centre en qüestió és un institut públic del Vallès. L’institut consta de gairebé uns 500 alumnes i 50 professors, dividit en tres línies d’ESO, dues de batxillerat, una de Cicle Formatiu de Grau Mig de conducció d’activitats físiques en el medi natural i una de Cicle Formatiu de Grau Superior d’animació d’activitats físiques i esportives. Pel que fa a les TIC el centre disposa de dues aules d’informàtica i cada classe està equipada amb ordenador i projector, inclús el gimnàs on es realitza educació física.

Durant el primer període de pràctiques hem pogut observar els comportaments tecnològics que es duen a terme en les classes al centre educatiu i realment no ho utilitzen regularment a l’aula. El que sí que hem pogut comprovar és que els professors utilitzen els projectors, els vídeos i internet per conduir l’aprenentatge de l’alumnat, però res més tecnològic que això. En la secundària els alumnes tenen prohibit els mòbils en l’horari lectiu i només al batxillerat i als cicles formatius els hi és permès dur els ordinadors a l’aula.

Els professors d’educació física utilitza molt poc les TIC a les seves classes, només en casos puntuals com poden ser les classes de ball a través de vídeos, les classes teòriques a través del projector o amb les curses d’orientació a través del GPS. Aquests professors però, si que utilitzen una aplicació mòbil per passar llista i puntuar el 10% d’actitud dels alumnes mitjançant el “Class dojo”.

Quan li vam comentar la possibilitat d’incorporar les TIC a l’aula ens va comentar que ell no domina gaire les noves tecnologies i li costaria molt poder-les incorporar a l’aula. Ens comentava també però, que la incorporació de les noves tecnologies a l’aula ha de ser i serà el futur de l’educació. Per això poc a poc s’intentaria reciclar per anar-les incorporant.

A nivell digital doncs, els professors d’educació física d’aquest centre fan un treball puntual en determinades ocasions, però no estan integrades com a metodologia de treball. D’altre banda, el professor té molta voluntat a iniciar aquesta nova metodologia però té poca formació i per això no ho utilitza.