L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SEGLE XXI?

L’educació física ha patit molts canvis des dels seus inicis fruit dels constants canvis que ha patit la nostre societat. Començant per a ser una assignatura molt militaritzada i reproductora d’activitats poc gratificants, passant a ser una activitat curricular on s’hi treballen tot tipus de continguts, des de les capacitats físiques, passant per l’expressió corporal o els esports, sembla ser, adaptada als nous temps.

Però realment l’educació física compleix el seu objectiu principal?

Actualment ens trobem que un dels grans problemes de les societats modernes és l’absència d’activitat física, o el que és el mateix, el sedentarisme i les conseqüències que aquest té sobre la salut (obesitat, problemes cardiovasculars...).

Se sap que a Espanya el percentatge de ciutadans sedentaris és molt alt, segons Moscoso (2009:59) la major part dels ciutadans espanyols tenen un estil de vida sedentari (sis de cada deu). Segura i Virgili (2010:210) ens indiquen que mentre dura el període escolar obligatori, la pràctica d’activitat física és generalitzada (70% de la població) i que quan finalitza aquesta etapa obligatòria, disminueix el nivell de pràctica regular d’aquesta.

Queda clar doncs, que l’adolescència és una etapa decisiva en l’adquisició i consolidació d’aquests estils de vida saludables (Gil et al. 2012:115; Nuvila, Ruiz i García, 2003:14; Torre, Cárdenas i Girela, 1997:128) i el context escolar pot arribar a ser la principal plataforma per a desenvolupar programes per a la millora dels hàbits de la salut dels escolars. Segons la OMS (2010:9), és necessari instaurar mesures de promoció d’estils de vida actius i saludables.

Partint d’aquests fets ja referenciats, queda clar que l’educació física té una responsabilitat molt gran alhora de reeducar els adolescents en un estil de vida actiu i saludable al llarg de la seva vida.

Però l’escola no és la única responsable. Que es troben els adolescents a l’exterior? Com és la cultura esportiva i activa del nostre país?

Una de les raons d’aquesta situació d’abandonament la trobem en el model de l’esport escolar predominant, el model competitiu. Aquest model és el més realitzat per els joves i adolescents del país, però a mesura que passen els anys la motivació per aquest afany competitiu decreix. Segons Garcia Ferrando (1997), entre la població espanyola, només el 4%, senyalen com a motiu per a realitzar esport el gust per la competició.

El caràcter unidimensional de l’activitat competitiva, victòria i/o rendiment, pot explicar, en part, les decepcions mostrades per els joves en quant a no satisfer les seves expectatives.

Fugint d’aquest esport tant competitiu, veiem que en els últims anys l’esport ha adquirit una nova dimensió. Una activitat física a la recerca de satisfacció personal, autosuperació i reptes personals. En aquest sentit les activitats de temps lliure han adquirit una gran importància i han aconseguit atraure un gran nombre de persones que fins aleshores no es veien atrets per l’activitat física. Ulrich Beck, en la seva obra La Sociedad del riego global” no hi ha autorealització sense proesa individual. L’autosuperació ha transcendit l’esport professional i s’ha convertit en una font privilegiada de relats personals. Personatges com en Kilian Jornet, Josef Agram amb el seu projecte “where is the límit” o programes de televisió com el Mur o el Cim de TV3 han fet incentivar encara més aquest tipus de pràctiques.

Gilles Lipovetsky, en La felicidad paradògica, afegeix que una societat orientada a la perfecció mai aconseguirà la satisfacció, ja que sempre s’ha de superar, sempre pot millorar. Per tant, el benestar i la satisfacció personal que prometen els reptes personals porten cap a una recerca que mai acaba, plena de frustracions en el cas de no assolir-ho i problemes de salut derivats de l’estrès que genera la pressió del rendiment. En aquest punt, ens trobem en els mateixos inconvenients que duia la competició.

Per tant doncs, davant l’èxit que estan tenint les activitats físiques en el nostre temps lliure, l’alternativa seria plantejar-nos l’esport i el lleure a parts iguals. L’esport sense la promesa del rendiment. Aquell esport desenfadat, informal o amistós, que es practica a qualsevol lloc, sense reglamentacions, sense planificació, sense competició, sense registre ni puntuacions, sense reptes, sense metes ni assoliments, que també es dona en la nostra societat i que compleix altres funcions socials per al sentit de la vida, com el descans i la recuperació, la diversió o el compartir una bona estona amb els amics. Perquè el que volem és una societat activa i saludable, el rendiment ja el busquem a la feina i en el nostre dia a dia.