L'EDUCACIÓ DEL SEGLE XXI

Com hauria de ser l’educació del segle XXI?

Tenim escoles del segle XIX, professorat del segle XX i alumnes del segle XXI. Aquesta frase, molt popular a les xarxes socials, resumeix quina és la situació actual de l’ensenyament. Vivim en una societat canviant. Mentre, el coneixement avança, el sistema educatiu està ancorat al passat.

Tal com diu Marc Prensky, (2006), el sistema escolar occidental va néixer per a donar respostes a unes necessitats creades amb la societat del segle XIX, i més concretament articulada a través de l’invent del segle XVI, la impremta.  L’escola del segle XIX va estructurar el seu sistema educatiu al voltant de la documentació escrita, classificada i organitzada amb el format anomenat llibre de text. Actualment estem utilitzant aquest llibre com a eina pedagògica principal i gairebé única, però l’invent del segle XXI és ben diferent i divers. La societat ha patit un fort canvi amb la globalització de l’economia, uns forts corrents migratoris i la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació. Per tant, l’escola, té l’obligació d’adaptar-se a aquests canvis i oferir una educació que permeti a l’alumnat sobreviure a aquesta nova era.

Tal com deia Heràclit, la naturalesa fonamental de les coses és el canvi i s’ha de produir si no volem continuar convivint amb un 21% de fracàs escolar.

La societat actual que ens representa avança molt ràpidament i contínuament s’està actualitzant i adaptant aquests canvis. Està apareixent un nou model de desenvolupament social i econòmic que produeix una millora en el benestar i en el coneixement de les persones. En aquest sentit, és innegociable educar els alumnes perquè s’adaptin a aquests canvis i se sentin útils en aquesta societat. En aquest context, serà imprescindible un increment substancial del nivell de formació de tota la població.

Les noves tecnologies estan a l’ordre del dia i ens hem d’adaptar a elles. Aquesta nova tecnologia, però, no l’hem d’entendre com a eina facilitadora d’aprenentatge, si no que ha de ser l’ambient en el qual es desenvolupa tant el professor com l’alumnat. Els centres educatius s’han d’adaptar a l’època que ens toca viure i a més, a la manera d’aprendre de l’alumnat, perquè al cap i a la fi, el nostre treball com a docents no es basa únicament en ensenyar, es basa principalment en que l’alumnat aprengui a transformar la informació en coneixement.

 “La meta principal de la educación es desarrollar hombres que sean capaces de hacer cosas nuevas, no simplemente de repetir lo que otras generaciones han hecho; hombres que sean creativos, inventores y descubridores. La segunda meta de la educación es la de formar mentes que sean críticas, que puedan verificar y no aceptar todo lo que se les ofrece” (Jean Piaget).

El repte que tenim està en que els centres educatius innovin no només en tecnologia, si no en les seves concepcions i pràctiques pedagògiques. Això significa modificar el model actual d’ensenyament – aprenentatge de l’alumnat. Un sistema pedagògic basat principalment en l’aprendre a aprendre. Al cap i a la fi,  el protagonista de l’aprenentatge ha de ser l’alumnat.

Anant una mica més enllà, ens trobem també que en la societat actual l’educació i la formació es produeixen en una gran diversitat d’espais en un procés llarg de la vida i en el qual agents molts diferents hi juguen papers molt importants. Al tradicional paper de la família i de l’escola s’hi ha anat afegint molts altres actors com les activitats en el lleure, els mitjans de comunicació, les tecnologies de la informació, les xarxes socials o els espais interactius. Amb finalitats i dimensions molt diverses, aquests sectors juguen cada cop més un paper fonamental en l’intercanvi d’informació i la creació de coneixement. 

Per tant doncs, el paper de les escoles i d’aquests professors passa de ser del que transmet continguts, cap al que guia als alumnes a organitzar, seleccionar, valorar i compartir la informació que obtenen per ells mateixos.

L’educació ha de tenir en compte molts més factors que els que sembla que actualment controla i s’ha d’adaptar a ells. Cal aprofitar la digitalització i el treball en xarxa a nivell personal i social perquè això ens permetrà personalitzar els aprenentatges i fer-ho de forma col·lectiva i crítica. Jubany (2014), internet aporta una nova dimensió inimaginable al fet educatiu.

ROGER SOLANAS JANÉ (18 - 11- 2015)

Universitat de Vic